Cinema amb veu alta

[Fa unes setmanes vaig escriure aquesta crítica sobre la pel·lícula The Artist. Aquesta matinada la pel·lícula ha guanyat l'Oscar a la millor pel·lícula i 4  estatuetes més. He pensat que era un bon dia per publicar-la aquí...]

“Estàs una mica mandrosa”, li escriu ell pel xat del mòbil. Ho escriu amb un somriure a la boca, pensant que ella caçarà el to simpàtic i li respondrà amb una cosa com “Vine a treure’m tu la mandra” o similar. Ella, mig adormida, li respon bruscament: “Què passa? Que no puc tenir son un dia? Sempre m’has d’estar dient què faig bé i què faig malament…”. Sorprès, ell apaga el mòbil, se’n va a prendre l’aire i pensa que, un cop més, això del xat del mòbil és la millor manera de crear malentesos. Creu que és un mal sistema per comunicar-se de veritat, malgrat que el llenguatge verbal sigui l’utilitzat.

Camins perduts: gener

El 3 de gener de 2012 a les 9.15h comencem el repte i el primer itinerari de l’any. A la guia del Manel Cajide, El massís de Sant Llorenç del Munt: 12 itineraris pels camins perduts, la sortida de gener està titulada com Ascensió a la Castellassa i a la Mola per les rogenques cingleres de llevant. Un títol ben bé encertat perquè si m’haig de quedar amb una cosa de l’excursió, em quedo amb la Castellassa de Can Torres pel costat de llevant, quan, a primera hora del dia, li tocava el sol matiner.

Camins perduts: presentació

“Pam!”, ha fet sobre la taula el llibre quan hi ha caigut. Sense voler l’he agafat i he mirant la portada, la contraportada… Fins i tot l’he començat a fullejar. M’ha despertat interès. Al títol hi posava El massís de Sant Llorenç del Munt. I de subtítol afegia 12 itineraris pels camins perduts. A sobre, un autor conegut: en Manel Cajide, del Centre Excursionista de Terrassa.

Punts de llum en la foscor

El World Press Photo, com cada any, ha precedit el Nadal a Barcelona. De fet, l’exposició de fotografies i les festes nadalenques s’assemblen força. La sala del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), que cada any acull la mostra, és un espai fosc, com una tarda de desembre, que a les 7 el cel ja és ben negre. És una sala obscura, però plena de punts de llum, com les estrelles o els llums de Nadal que captiven a tothom. Una il·luminació que, dins el CCCB, són unes fotos que ensenyen trossets de tot un món que necessita ser enfocat, il·luminat i contemplat.

Trons

“Ja fa ratu que remenen mobles per aquí dalt”, deixa anar. S’ha aturat un moment de l’exercici de cada dia i ho ha dit a la noia asseguda a la vora del camí, que rumiava abstreta de tot. L’home, molt xiroi, primer l’ha espantada. Però quan ella ha baixat a la Terra ha dissimulat i ha intentat respondre de la millor manera perquè no es notés l’ensurt. L’home, d’uns 70 anys però en plena forma, ho ha notat i ha insistit: “ja fa ratu que remenen mobles per aquí dalt”.

Vianants #3

S’acaba de netejar les ulleres fa just un moment. Són d’aquelles sense muntura. Les més discretes que va trobar a l’òptica. Abans de netejar aquells dos petits vidres s’ha clenxinat aquells cabells que porta tallats de la mateixa manera com ho ha fet tota la vida. La perruquera és de confiança i sap el mil·límetre exacte que aquest senyor necessita.

Vianants #2

Ulleres de sol, botes de pell, un abric preponderant i una melena acabada de sortir de la perruqueria. Aquest són alguns dels elements claus que porta la pija que camina pel carrer. Evidentment, no fa un trajecte gaire llarg: això d’anar a peu no és digne del seu estatus. O això li passa per la ment a vegades.